“You look sad today. You are not smiling”. Això ha sigut el primer que m’ha dit aquest matí el trempat del cap de paletes que porten dos mesos fent feina i companyia a la casa on visc. I cap allà les tres de la tarda, “You are still not smiling.”

Sí, la veritat és que avui em costava més somriure, però no perquè estigués trista, sinó perquè estava morta de cansament, directament. Necessito dormir.

El cas és que ahir, dia 5 de setembre, era l’aniversari de mi abuela la sabia, la meva santa cunyada i un amic català que graueja per London. Un dia especial, vaja. Així que, en horari mediterrani, vaig quedar amb el meu amic per celebrar aquest dia.

No va ser culpa seva, sinó per motius laborals, que vaig passar una hora de rellotge esperant-lo a la sortida d’una laberítinca estació de metro de la capital britànica, Bank, bàsicament perquè allà es troba el prestigiós Bank of England.

Bé, he de dir que carregava aquella espècie de nyonya que s’apodera de tu pels volts de les 7 de la tarda, però… duia les ulleres. Això vol dir que vaig poder gaudir de la pel·lícula en alta definició.

Homes en “trajo” (paraula llargament discutida amb el meu germà. Simplement no accepto “vestit” com a opció correcta en català) a patades, ja sigui amb “pajarita” o corbata.  Dones d’oficina amb taconarros, ballarines o bambes. Gent vestint casual, també… Però, lo més impactant: de cada 10 persones que veia, 4 anaven begudes. Tot i que se suposa que sóc de ciències, no se’m dóna molt bé, això del càlcul, però vaja… DRUNK. No importava edat ni sexe. La gent, sortida de la feina i tornant a casa beguda.

Això va portar a veure tres coses que em van cridar l’atenció:

1. Home i dona d’uns 30 llargs, tota la pinta de ser tots dos estrangers en aquest país. Ella pinta de mediterrània. Ell d’alemany. Vestits d’oficina. Primera cita. Comiat a l’entrada del metro. Ella diu: “Thank you for the drinks. I enjoyed…” Ell diu (tímid): “My pleasure…” i quelcom com “Ens veurem o no? Acomiadem-nos”. I ella diu: “Oh, yes, a goodbye kiss…” I tooooooma petó!! Va ser el moment de girar-se, moment coixí a la cara, moment de siusplaunecessitoexplicar-liaalgúelqueaquestanoiaestàfent… jajajaja!

2. Personal del metro amb un personatge borratxo (?). A punt d’iniciar una baralla i fotent-se crits. El del metro es calma i el deixa marxar i l’altra baixa les escales cridant: “Come on, keep following me.” Moment tens. Es pira. I als 10 minuts el tenim altra cop al hall, que el vénen a buscar els “segurates”.

3. Dos noies en els seus 30 i d’oficina, també, borratxíssimes, acomiadant-se, partint-se la caixa i disfrutant moltíssim del sandwich que menjarien l’endemà a un lloc xulíssim al costat de la feina. Una d’elles no para de ballar, perquè no s’aguanta dreta sobre els seus tacons. I a l’hora de separar-se s’emporta per davant a un senyor.
En fi… i va haver més coses, però seria un no parar. El cas és que en aquesta hora no vaig sortir de l’estació, vaig passar-me-la al hall de les mil sortides. Vaig tornar a entrar al metro per canviar d’estació, vaig trobar-me amb la gent i no sé com ens van acabar enredant per entrar a un club. A que no sabeu què vaig trobar?? Més gent borratxa. “Maduritos” acabats de sortir de la feina, nenes amb grans a la cara… I nosaltres amb bambes, paravents i motxilla. Molt surrealista. Un altre detall. És facilíssim pillar “catxu”, però això per a un altre dia.

No és que no hagi vist mai a gent borratxa pel carrer a casa nostra, però no a tanta, un dimecres a la nit, gent sortint de la feina, dones grans… Una altra anècdota: diumenge nit, matrimoni entre 65-70 anys, borratxos perduts, cantant a dins del metro.

Però què els donen????

By the way: El Bank of England és aquell en que la J. K. Rowling es va inspirar per a crear Gringotts, el banc del món màgic de Harry Potter. Fa dues setmanes un conegut hi va entrar per feines internes i l’acompanyaven allà on anava. Va comentar-li un treballador senior, que ni ell coneixia tot el banc, només anava al seu lloc de feina i ja està i cap ascensor puja més de dues plantes seguides. Tot un laberint per perdre’s!

També és aquell on treballava el pare de la família de Mary Poppins i on té lloc l’escena en que el fill es discuteix amb els banquers perquè vol donar el seu penic a la dona dels coloms a les escales de St. Paul’s Cathedral en comptes de dipositar-los al banc (quin nen més intel·ligent…). Doncs bé, aquí les escales de la citada catedral (borroses), diumenge passat, tot recordant aquesta escena a propòsit de la viciada de l’amic de l’aniversari a aquesta fantàstica pel·lícula…

“Compren, compren, migas de pan… “, deia la senyora.