Dius o et contradius: “Sóc una patata, però què bé que estic quan tot va bé! Tot i que semblaria normal, no ho és, perquè no és cert.”

Un altre tret patognomònic del síndrome tuberculoide és el de no donar per bo el moment de felicitat. O potser sí.

El cas és que en aquests moments, de fons, hi ha com un “pòsit de cafè”, quelcom que frega l’ànima, i aquest fregament, dia a dia, provoca úlceres, fins i tot, perforació.

I aquesta perforació, un dia, sense pretendre-ho, provoca una hemorràgia emocional alta, que impregna els espectadors de tal manera, que queden infectats per no portar profilaxis. “I això és el que sense voler pot passar, si no s’actua contra l’àcid clorhídric del meu cor”. Tu ja m’avises. Jo ja et veig venir.

No vull veure gota d’angoixa, de retrets o dolor a les teves faccions. Vull veure fibroblastes actius a les teves arrugues, a punt per treballar i injectar quilos de col·lagen que et donen la felicitat. Vull ser culpable, en part, de que la teva serotonina desbordi el teu encèfal, que les teves glàndules lacrimals s’estranyin de funcionar quan els teus músculs facials es tiben en un somriure.

Encara no tinc recepta per a tot això, o potser tingui unes quantes. Només busco la fórmula magistral.

“I al mal, al cos estrany estranyament conegut, li dono un ultimatum per a la seva conversió o sinó la meva immunitat serà constituïda per agres IgG.”

Escrit ja farà uns anys, quan Digestiu era un camp nou per a mi.