Amb bata blanca, impol·luta,

planxada, i tots els botons cordats.

“Fonendo” a la butxaca esquerra,

al voltant del coll els més agosarats.

Ja la voldrien molts per a ells,

la sort que tenim nosaltres.

Passegem per hospitals, anem a fer cafès,

i si ens aninem, juguem a cartes.

Ens diuen: “Què n’ets, de jove!”,

“Però quina nena més maca!”,

“Sou els metges del futur”,

“Estudia mucho, guapa”.

Si no et trobes amb les

“¿Tiene que ser un chico?”,

“¿Qué eres, enfermera?”,

o el típic de les cares llargues.

Que no veuen que seguim,

que estudiem i anem passant?

Que no serveix de res

l’esforç que hi estem posant?

Per què no confieu?

Exigiu seguretat!

Per què no creieu en nosaltres?

Doneu-nos responsabilitat!

Sr. Boi Ruiz, miri que som nois llestos.

Que ens deixaria practicar?

Som joves i atrevits.

Deixi’ns mirar i remenar!

Si ens ho demanen, ho donem tot.

Qui no la vol encertar?

Deixi que ens fem valdre

i encara s’estalviarà de retallar!

Escrit en algun moment de ràbia de potser ja farà dos anys. El temps, com passa…