El passat dia 12 de Maig vaig tenir l’oportunitat d’escoltar en viu i en directe al President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, a la Chatham House de London. L’ocasió? La presentació del projecte “Mapping a path towards Catalan independence”  . Podeu llegir la transcripció del discurs en català clicant el link. Un discurs que, tot i ser en anglès, em va agradar molt.

Vaig escoltar atentament, vaig prendre apunts i tot, i vaig arribar a entendre moltes coses, però d’altres no. Finalment no em vaig animar a preguntar res, però amb més temps, li he donat voltes a la pregunta que li plantejaria si tornés a tenir l’ocasió.

“Bona tarda, senyor President. Jo sí que el considero President i prèviament senyor alcalde de la ciutat on hem coincidit passejant més d’una vegada sense ser-ne conscients.

Sóc una gironina que va emigrar al Regne Unit al 2012, acabada la carrera de Medicina, una mica farta de la situació en aquell moment a la ciutat de Barcelona i en general, a tot el país. Cada dia hi havia manifestacions als carrers i assamblees als parcs, diaris plens de males notícies i pitjors estadístiques, fogueres i corredisses davant dels mossos incloses. Disbauxa i xerinola, vaja.

Vaig marxar al juliol, entristida. Les retallades en Sanitat, Educació i serveis públics eren un senyal evident que no anàvem bé. 

Però el que encara no entenc és quan aquests problemes es van resoldre. Un dia tots els ciutadans estàvem al carrer manifestant-nos contra les retallades, i mesos després, tots a favor de la independència, 11 de setembre de 2012, i així fins el dia d’avui. 

Entenc la cronologia que acaba d’exposar en el seu discurs:

• Al 2006, s’aprova la nova reforma de l’Estatut d’Autonomia  al parlament Català i parlament Espanyol.
• Al 2010, el Tribunal Constitucional, sobretot per la pressió del PP i PSOE, anul·la l’Estatut.
• Al 2012, l’Estat Espanyol nega el Pacte fiscal a Catalunya.
• Des de llavors, alguns partits prolítics catalans presenten programes electorals explícitament a favor de l’autodeterminació de Catalunya.
• El 09/11/2014 va tenir lloc el referèndum convocat pel President Mas, amb un nul suport de l’Estat Espanyol, més aviat al contrari.
• El 27/09/2015 van tenir lloc les eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya on partidaris de la independència van aconseguir el 47,74% i els contraris a la independència, el 39,17%.

Repeteixo, entenc la cronologia del camí cap a la independència, però quan es van resoldre els problemes dels serveis públics i socials del nostre país? La gestió de la sanitat i educació és majoritàriament descentralitzada i què s’ha fet en tot aquest temps? 

Disminueix la despesa sanitària pública i augmenta la despesa sanitària privada.

De fet,  vaig treballar per a l’Institut Català de la Salut com a resident de Medicina de Família del 2014 al 2015. Vaig viure en primera persona les mancances del nostre sistema.

 

 

 

 

 

 

 

 

En Ensenyament el pressupost també ha disminuït. 

Segueixo d’aprop la deplorable situació dels mestres catalans a través d’alguns familiars. Potser algun dia acabaran tenint plaça. Potser, amb sort, abans de jubilar-se.

Haig de dir que no sóc una experta en economia o estadística. Jo només veig que les xifres decreixen, i no crec que sigui perquè augmenta l’eficiència.

També entenc quan replicava les intervencions d’alguns parlamentaris europeus anglesos jubilats que aquest moviment no és una cosa del passat, sinó del present i que no és qüestió de diners exclusivament. El sentiment de nació és patent i la Generalitat junt amb molts  experts i professionals ja s’estant preparant per a aquest futur país independent. 

Llavors, finalment, el meu dubte és:  On són aquests experts ara? Per què no podem tenir un millor país des de ja? Quina seria la situació de la Sanitat, l’Educació i altres serveis públics i socials en una Catalunya independent?

Jo tornaré aviat. Moltes gràcies, President.”