Sembla que la taula de treball bilateral està arribant a acords.

“MC (Metges de Catalunya) ha remarcat l’entesa assolida perquè la millora del preu de l’hora de guàrdia dels metges adjunts, aprovada al III Conveni laboral del SISCAT, es faci extensiva als MIR, tant de la xarxa sanitària concertada com de l’Institut Català de la Salut (ICS), per “guanyar capacitat d’atracció i no establir greuges comparatius dins del mateix sistema sanitari”. Així, Salut traslladarà a les meses de negociació de l’àmbit públic i concertat la necessitat de millorar les retribucions vinculades a les guàrdies del MIR.”

Em fa especialment gràcia la part que hi diu “guanyar capacitat d’atracció i no establir greuges comparatius.” I l’havia de comentar.

Però potser hauria de començar pel principi. Què són els metges residents?

Els metges residents interns (MIR) són metges cursant una Formació Sanitària Especialitzada en un centre de salut durant 4 o 5 anys. Un Real Decreto regula la relació laboral especial de residència per a la formació d’especialistes en Ciències de la Salut. El Ministerio de Sanidad delega les competències en matèria d’assistència sanitària a les Comunitats Autònomes, així doncs la regulació i gestió laboral d’aquests MIR també ho és.

Donat que els MIR no són personal estructural i estan en formació, tenen un tutor i treballen sota la supervisió de metges adjunts (especialistes) de diferents especialitats en hospitals i/o centres d’atenció primària (CAP) per adquirir els coneixements i les habilitats clíniques necessàries per a la seva especialitat. El nivell de supervisió o autonomia del metge resident és gradual, segons l’any de residència i l’àmbit on tingui lloc la seva jornada laboral; a urgències, planta hospitalària, centres sanitaris adscrits, CUAP o CAP.

La responsabilitat del maneig del pacient en situacions complicades o d’emergència de manera autònoma i amb pocs coneixements, és sens dubte, un dels reptes més grans del MIR de qualsevol especilitat. És el cúmul d’aquestes situacions i sobretot la gestió personal que el MIR en fa d’aquestes el que fan l’especialista que es forma.

“Ha sigut així tota la vida” o “Sempre s’ha fet així”. En el món mèdic existeix una jerarquia, basada en anys d’experiència i coneixement, on el MIR fa el que diu el metge adjunt per deferència i perquè l’experiència és més que un grau.

En un món ideal, es fomentaria la docència i l’excel·lència de l’atenció del pacient, que és la prioritat final, si els metges adjunts fossin alliberats de la pressió assistencial per a ser consultors reals i els MIR series “metges executors”, amb l’autonomia adaptada als seus coneixements.

En el món real, el nivell assitencial és alt i no hi ha prous metges especialistes.

Hi ha una preocupació real per la poca atracció de la Medicina de Família i Comunitària per parts dels opositors al MIR o inclús la renúncia de la plaça un cop acceptada.

I és que s’espera una falta de facultatius en els propers anys, sobretot metges de primària i metges d’urgències, que, a la pràctica, és el mateix.

No es parla prou sobre el fet que la majoria de metges que atenen les urgències hospitalàries i extrahospitalàries són metges especialistes en Medicina de Família i Comunitària que complementen la seva formació amb cursos i màsters específics sobre la medicina d’urgències, la majoria de vegades finançats de manera privada, perquè en aquest país no existeix l’especialitat de Medicina d’urgències.

Per tant, l’especialitat de Medicina de Família i Comunitària forma durant 4 anys tant als metges que acabaran atenent a l’àmbit de l’atenció primària o les urgències hospitalàries i extrahospitalàries com CUAPS o el SEM.

Els caps pensants, gestors i organitzadors… ho han considerat? Es farà res per a canviar-ho?

La realitat del MIR de Família i Comunitària durant 4 anys, tant si vol acabar fent medicina primària o d’urgències, és un constant canvi de rotacions, moltes d’un mes de duració, per múltiples serveis d’especialitats hospitalàries, ambulatòries, atenció primària, domiciliària i rural on realitzen la seva jornada ordinària, més o menys supervisats, i una jornada complementària (atenció continuada o guàrdies) a les urgències hospitalàries i d’atenció primària, en la majoria de casos de manera autònoma on la supervisió queda en entredit.

La realitat actual dels MIR de Medicina de Família i Comunitària a molts Centres d’Atenció Primària a Catalunya és que els gestors sanitaris i docents locals estan tractant als MIR de 4rt i fins i tot de 3r any, R4 i R3, com a personal estructural, treballant de manera autònoma.

Se’ls “necessita” per a cobrir forats, fent agendes de places de metges titulars vacants per motiu de permisos, baixes per malaltia, vacances… En alguns casos aquests MIR no tenen tutors ni és prioritària la seva formació.

La supervisió directa en una consulta d’atenció primària on només hi ha el MIR i el pacient, és, com es pot entendre, inexistent. Comentar pacients amb els companys que es troben a les seves consultes fent la mateixa feina és complicat i si a més se li suma que les agendes tenen visites entafonades cada 5 minuts és tota una proesa. A qui li interessin els detalls específics els puc fer cinc cèntims en un altre moment.

Enguany aquesta situació es veurà agreujada durant els mesos de juny, juliol, agost i setembre, donat que els actuals R3 passen a ser R4 al mes de setembre degut a la pandèmia COVID. Els actuals R4 acaben la residència al maig.

D’aquesta manera, una situació precària s’està fent encara més precària en detriment dels metges en formació, els MIR.

Aquests gestors sanitaris i docents locals, són metges i metgesses de família, són tutors docents, són metges especialistes que en el seu moment van ser MIR, són companys de feina.

I en el moment actual els facultatius estan reclamant als gestors i directius de l’ICS i al Govern, el seu dret per a un exercici més digne de la seva professió.

Els MIR també volen aquestes millores, doncs ja són part del mateix col·lectiu, ja estan fent la mateixa feina.

Per a mi va ser la millor elecció però si es vol guanyar capacitat d’atracció ha de ser una prioritat no establir greuges comparatius i tractar els MIR com el que han de ser, metges en Formació Sanitària Especialitzada.